Quan vaig patir la lesió medul·lar l’any 1996, la meva vida personal va capgirar-se i vaig haver de fer renúncies i sacrificis molt importants. Tot va venir de cop sense avisar, després he après moltes coses, com per exemple, que ningú té data ni d’entrada ni de sortida d’aquesta vida. De fet, vaig néixer setmesina i vaig tornar a néixer al cap de trenta anys en un altre món totalment diferent del que havia viscut fins aleshores, el món de la discapacitat.
Des d’un primer moment, vaig tenir molt clar que si havia de continuar vivint i conviure amb una discapacitat ho faria sense amargar-li la vida a ningú del meu entorn més proper, en especial al meu amor i el meu heroi, el meu marit. Ell va ser el que va haver de bregar amb l’onada d’emocions, intervencions quirúrgiques, una llarga llista d’entrebancs i continua fent-ho amb una devoció infinita. Quan al camí de la vida et trobes amb pujades i baixades anar plegats amb algú que t’ajudi sempre és més fàcil.
La meva implicació social va començar a l’Institut Guttmann, on vaig estar ingressada sis mesos per aprendre a viure amb una discapacitat després de passar dos mesos a l’UCI de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. De la meva estada a Guttmann tinc records molt macos, però també molt durs, allà vaig viure situacions molt dures i històries de vides trencades molt fortes i dramàtiques, vaig plorar molt i vaig haver de ser molt forta per poder seguir les sessions de rehabilitació. Allà vas a treballar matí i tarda per poder assolir la màxima autonomia personal i tornar a reincorporar-te a la vida, una vida plena d’obstacles, barreres arquitectòniques i molts tabús mentals sobre el que suposa ser una persona amb discapacitat i, a més, dona.
Les pèrdues, en general, són difícils d’assimilar, així com el procés d’adaptació cap a una nova vida amb limitacions motores. Has de passar per un dol emocional per aprendre a viure i poder calibrar la teva nova situació vital. És un aprenentatge constant en tots els àmbits: amb barreres físiques, mentals i també institucionals, ja que institucionalment s’ha avançat molt, però cal continuar evolucionant cap a un concepte de discapacitat per potenciar la persona i no limitar-la.
El desenvolupament personal és primordial per adquirir confiança en un mateix, sobretot quan parlem de discapacitats cognitives i no visibles. Dins del desenvolupament personal, l’ocupació constitueix un pilar fonamental i amb una formació adequada i adaptada a les capacitats pot ser decisiu i determinant per assolir una plena inclusió.
Hem de fomentar la inclusió laboral amb formacions específiques a totes les empreses tant públiques com privades per tal de donar una visió més positiva de la discapacitat i no discriminar a la persona sense haver valorat el seu potencial.
El fet d’entrar en el món laboral i rebre una remuneració econòmica, incrementa la independència de les persones amb discapacitat, aconseguint ser més autònoms i adquirint més confiança.
Un altre mètode per inserir en el mercat laboral persones amb discapacitat és el teletreball. La pandèmia va permetre aplicar-lo en molts casos i ara aquesta modalitat ha facilitat la contractació per part moltes empreses.
També cal facilitar amb crèdits tous la compra de cotxes i les adaptacions necessàries, així com les reformes dels habitatges per assolir la màxima autonomia possible.
Queda molt camí per recórrer, queden moltes coses per fer, però el realment important és continuar avançant cada dia cap a una societat més inclusiva.
Agustina Grandvallet, número 3 de la candidatura nacional
